Evolució i presència en l'Administració General de l'Estat

El Ministeri d'Indústria i Turisme d'Espanya és el departament de l'Administració General de l'Estat responsable de la proposta i execució de la política governamental en matèria d'indústria i turisme. L’actual estructura orgànica bàsica s'estableix en el Reial decret 409/2024, de 23 d'abril i és el resultat d'un procés històric d'adaptació de les competències del Govern en aquestes matèries, la indústria i el turisme, a la realitat econòmica i social del nostre país. El Departament compta amb dos principals òrgans superiors, la Secretaria d'Estat d'Indústria i la Secretaria d'Estat de Turisme, a més de la Sotssecretaria d'Indústria i Turisme.

La indústria i el turisme es constitueixen com a pilars fonamentals per al desenvolupament econòmic i social d'Espanya, exercint un paper clau en la generació d'ocupació i l'atracció d'inversions.

La indústria, que abasta sectors com l'automoció, la química, la tecnologia i la producció alimentària, contribueix significativament al producte interior brut (PIB) del país, fomenta la innovació i la competitivitat en els mercats internacionals, situant Espanya com a referent en alguns sectors. A més, la indústria impulsa el desenvolupament d'infraestructures i millora la connectivitat, factors essencials per al creixement equilibrat de les diferents regions.

Per la seva banda, el turisme és un dels motors més importants de l'economia espanyola, donat el seu atractiu cultural, històric i natural. Amb destinacions mundialment reconegudes com Barcelona, Madrid, Sevilla o els arxipèlags balear i canari, Espanya ha consolidat la seva posició com un dels països més visitats del món. A més, el turisme genera un important flux de divises i promou el desenvolupament de petites i mitjanes empreses, particularment a regions rurals que, d'una altra manera, podrien quedar marginades econòmicament.

La combinació d'una indústria sòlida i un sector turístic robust també té un impacte positiu en l'àmbit social. Tots dos sectors fomenten l'intercanvi cultural, la inclusió i el desenvolupament sostenible, al mateix temps que enforteixen la identitat nacional. En aquest context, el desenvolupament conjunt de la indústria i el turisme no solament reforça l'economia espanyola, sinó que també contribueix a millorar la qualitat de vida de la població i a projectar una imatge moderna i dinàmica del país a l'exterior.

Desenvolupament de la política industrial a Espanya: des de la revolució industrial fins als plans de desenvolupament.

La política industrial a Espanya va començar a consolidar-se amb la creació del Ministeri de Foment el 1832 mitjançant el Reial decret de 9 de novembre. Aquest organisme va centralitzar competències relacionades amb el comerç, la indústria, les manufactures i els oficis. En un context d'industrialització incipient, l'objectiu principal era impulsar el desenvolupament econòmic i modernitzar sectors clau com el tèxtil, la mineria i el transport.

El Ministeri de Foment també va exercir un paper fonamental en la construcció d'infraestructures, com ferrocarrils i canals, indispensables per al creixement industrial. No obstant això, la industrialització va ser desigual, i es va concentrar principalment a Catalunya (tèxtil) i al País Basc (siderúrgia).

La incardinació orgànica de la Indústria a Foment es va mantenir fins al 1928, si bé durant el període 1900-1905, el Departament es va denominar d'Agricultura, Indústria, Comerç i Obres Públiques. D'altra banda, el 1910 es va crear la Direcció General de Comerç, Indústria i Treball.

L'any 1922 i mitjançant el Reial decret de 21 de febrer de 1922 es va crear el Ministeri de Treball que va assumir les competències sobre Indústria i Comerç. Sis anys després aquestes competències van passar al Ministeri d'Economia Nacional, que, des del Decret de 16 de desembre de 1931, ja sota la II República, va passar a denominar-se Ministeri d'Agricultura, Indústria i Comerç.

Posteriorment, el 1933, el Ministeri d'Indústria i Comerç va ser creat per abordar de manera específica els desafiaments de l'economia industrial. Aquesta etapa va coincidir amb un esforç per diversificar la indústria promovent la qualitat, la sostenibilitat i la innovació en els processos industrials. Això va contribuir a la transformació de sectors clau, com l'automotriu, el químic i l'agroalimentari, que es van poder adaptar millor a les exigències del comerç internacional. Gràcies a aquest procés, Espanya va passar de ser una economia relativament tancada a convertir-se en un actor competitiu i dinàmic dins de l'entorn europeu.

En plena dictadura, la creació del Ministeri d'Indústria el 1951 va marcar un punt d'inflexió en la política industrial. Aquest organisme va assumir la gestió de les principals àrees econòmiques relacionades amb la producció manufacturera, energètica i minera.

A partir dels anys 50, Espanya va adoptar una política d'industrialització dirigida, caracteritzada per la intervenció estatal, amb la creació de grans empreses públiques com SEAT i Iberia per promoure sectors estratègics; la protecció aranzelària i l'aprovació dels denominats plans de desenvolupament (1960-1975) amb l'assessorament d'organismes internacionals com el Banc Mundial, que van prioritzar l'expansió de la indústria pesada i dels béns de consum. Aquests plans també van promoure la creació de pols de desenvolupament industrial a ciutats mitjanes com Valladolid o Vigo, cercant descentralitzar la indústria.

La política industrial en democràcia: ingrés a la Comunitat Econòmica Europea i reptes del segle XXI.

Després de l'aprovació de la Constitució de 1978, Espanya va començar a reestructurar la seva política industrial per adaptar-se als canvis polítics i econòmics. Durant la transició democràtica, el model proteccionista franquista va donar pas a un enfocament més orientat al mercat i a la integració en l'economia global.

Des de febrer del 1978, el Departament va passar a denominar-se Indústria i Energia. Segons el Reial decret 1270/1988, de 28 d'octubre, es tractava del departament de l'Administració Central de l'Estat encarregat de la proposta i execució de les directrius generals del Govern sobre la política industrial i energètica i comptava, a més d'amb una Sotssecretaria, amb una Secretaria General de l'Energia i Recursos Minerals i una altra de Promoció Industrial i Tecnologia. Es posava d'aquesta manera, per primera vegada èmfasi en la necessitat de vincular indústria amb tecnologia i innovació.

Un dels primers desafiaments va ser la reconversió industrial. Sectors com la mineria, l'acer i la construcció naval, que havien estat pilars durant el franquisme, es van enfrontar a una crisi per la falta de competitivitat. Paral·lelament, la transició energètica va adquirir rellevància, amb el desenvolupament de polítiques per diversificar la generació energètica.

Aquest període va assentar les bases per a la modernització i l’obertura econòmica dels anys 80, en els quals Espanya s'integraria plenament a la Comunitat Econòmica Europea i adoptaria un model de desenvolupament més sostenible i competitiu.

La integració a la CEE el 1986 també va facilitar l'accés a nous mercats, i va augmentar les exportacions industrials i atraure inversions estrangeres directes. Algunes empreses multinacionals van començar a establir-se a Espanya, i van estimular la transferència de tecnologia i el creixement de cadenes de valor. En aquest sentit, l'entrada a la CEE no solament va suposar una modernització industrial, sinó que també va representar un pas crucial cap a la consolidació d'Espanya com un país econòmicament integrat, innovador i preparat per afrontar els reptes del segle XXI.

En els inicis del segle XXI, Espanya va adaptar la política industrial a la globalització, prioritzant la competitivitat del sector manufacturer. La integració europea va continuar sent essencial, amb fons estructurals destinats a modernització i infraestructures. No obstant això, la deslocalització cap a països amb costos laborals més baixos va afectar sectors tradicionals com el tèxtil i la siderúrgia. Per contrarestar aquests efectes, es van impulsar programes de recerca i desenvolupament (R+D), com el Pla Nacional de R+D+I, que cercaven incrementar la competitivitat tecnològica i industrial.

La crisi financera global del 2008 va impactar severament l'economia espanyola, i va evidenciar la necessitat d’una diversificació industrial. Sectors com la construcció van cedir protagonisme a activitats més diversificades, mentre la indústria va enfocar els seus esforços en les exportacions, especialment en automoció, maquinària i productes agroalimentaris. No obstant això, les retallades en inversió R+D van alentir el progrés tecnològic en sectors clau, fet que va representar un desafiament significatiu per a la recuperació econòmica.

Durant la dècada del 2010, Espanya va avançar en sostenibilitat i transformació digital. El Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima (PNIEC) va promoure les energies renovables, com l'eòlica i la solar, i va marcar el tancament progressiu de centrals de carbó. La digitalització de la indústria va cobrar impuls amb iniciatives com la "Indústria Connectada 4.0", que van fomentar l'automatització i tecnologies com el big data i la intel·ligència artificial, especialment en les pimes. Espanya també es va alinear amb el Green Deal europeu i programes com Horizon 2020, i va obtenir fons per a projectes sostenibles i tecnològics.

En els anys 2020, Espanya va adoptar una política industrial estratègica, impulsada pel Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) amb fons NextGeneration EU. Els Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica (PERTE) es van centrar en àrees clau com la mobilitat sostenible, la descarbonització, l'enfortiment industrial del sector agroalimentari, o el desenvolupament sostenible del sector naval.

La indústria espanyola s'enfronta a reptes com la competència global, les desigualtats regionals i la necessitat de complir amb les exigències climàtiques. No obstant això, hi ha grans oportunitats, com l'accés continu a fons europeus i el potencial de tecnologies emergents, com la intel·ligència artificial, la biotecnologia i les energies renovables, per enfortir la competitivitat global d'Espanya.

La configuració del Ministeri al segle XXI

L'evolució de la política indústria a Espanya ha suposat, així mateix, la creació de ministeris combinats a Espanya, que agrupen àrees estratègiques com Indústria, Energia i Ciència, i que reflecteixen la necessitat d'una gestió més integrada i eficaç dels recursos i les polítiques nacionals. Aquests ministeris, concebuts per abordar reptes complexos de manera transversal, permeten una planificació coordinada entre sectors interrelacionats. Per exemple, la vinculació entre Indústria i Energia respon a la creixent demanda de solucions sostenibles en la producció industrial, mentre que la incorporació de la Ciència fomenta la recerca i el desenvolupament (R+D) com a motors del progrés tecnològic.

D'aquesta manera, en la VII Legislatura (2000-2004), el Ministeri va rebre la denominació de Ciència i Tecnologia i va assumir, a més les competències en matèria de telecomunicacions, procedent de Foment. El Departament assumia el repte de donar un impuls a la cultura de la innovació al nostre país. Durant aquesta etapa tant l'àrea d'Indústria com la d'Energia es van integrar en el Ministeri d'Economia. El 2004, van tornar a reintegrar-se tots els àmbits en el nou Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç.

En la XII Legislatura (2016-2018), per primera vegada se separen les competències en matèria d'Energia de les d'Indústria pròpiament dites. Les primeres s'integren, amb Turisme i Tecnologia en el nou Ministeri d'Energia, Turisme i Agenda Digital. Per la seva banda, Indústria, per primera vegada en democràcia s'integra en el Ministeri d'Economia, que passa a denominar-se d'Economia, Indústria i Competitivitat. Amb la formació del nou Govern el juny del 2018, el Ministeri va tornar a integrar-se amb Comerç, recuperant el nom tradicional d'Indústria, Comerç i Turisme. Les competències en matèria de Societat de la Informació i Agenda Digital es perden en favor del Ministeri d'Economia i les d'Energia passen al Ministeri de Transició Ecològica. En la XV Legislatura (2023), Comerç passa de nou a Economia, i el Departament passa a la configuració actual amb competències en matèria d'Indústria i Turisme.

La vinculació entre la indústria i el turisme en els governs d'Espanya ha estat també una estratègia clau per maximitzar el potencial econòmic del país, per la complementarietat de tots dos sectors. Espanya, com a potència turística mundial i amb una base industrial significativa, ha buscat durant dècades, polítiques integrades que afavoreixin el desenvolupament conjunt d'aquestes àrees, promovent la innovació, la sostenibilitat i la competitivitat.

Orígens de la política turística a Espanya

Pel que fa a la política turística a Espanya, el primer pas es va donar el 6 d'octubre de 1905, amb la creació de la Comissió Nacional de Turisme, mitjançant un decret del Ministeri de Transport. Aquesta comissió va marcar l'inici d'un interès institucional per organitzar i fomentar el turisme al país, en un moment en el qual Espanya començava a ser vista com una destinació amb potencial, gràcies al seu patrimoni cultural i paisatgístic. Encara que els seus recursos i funcions eren limitats, aquesta fita va assentar les bases per a futures iniciatives destinades a estructurar el sector turístic com una part important de l'economia nacional.

El 1911, es va crear la Comissaria Règia de Turisme, un organisme amb més capacitat per promoure Espanya com a destinació turística i la protecció del patrimoni cultural. Aquest organisme s'encarregava d'impulsar la imatge del país a l'estranger i de fomentar l'arribada de visitants internacionals. La Comissaria Règia també buscava estimular el desenvolupament d'infraestructures relacionades amb el turisme, com ara allotjaments i serveis, consolidant la idea del turisme com una activitat econòmica estratègica.

Posteriorment, el 1928, la creació del Patronat Nacional de Turisme va representar un avenç en la institucionalització del turisme a Espanya. Aquest organisme no solament promovia l'atracció de visitants internacionals, sinó que també desenvolupava activitats per donar a conèixer el patrimoni històric i cultural del país. Durant aquesta etapa, es van establir les primeres campanyes de promoció turística a l'estranger, i es va buscar consolidar la imatge d'Espanya com una destinació d'interès històric i paisatgístic, amb un enfocament en el turisme cultural.

Després de la Guerra Civil, el 1939 es va constituir la Direcció General del Turisme, adscrita al Ministeri de la Governació, en un context de reconstrucció nacional. Aquest organisme va assumir la tasca de revitalitzar el sector turístic com una forma d'obtenir ingressos per a l'economia nacional. Durant aquesta etapa es va treballar en la regulació de l'activitat turística i en la creació d'una xarxa de serveis bàsics per als visitants, encara que les limitacions econòmiques i polítiques de l'època van restringir-ne l’impacte.

El 1951, el turisme espanyol va fer un salt qualitatiu amb la creació del Ministeri d'Informació i Turisme, que va unificar les polítiques de comunicació i promoció turística sota un únic ens. Aquest Ministeri va ser crucial en la dècada de 1960, quan Espanya es va convertir en una de les principals destinacions turístiques del món, gràcies a l'auge del turisme de sol i platja. Durant aquesta etapa es van impulsar grans campanyes de promoció internacional i es van desenvolupar infraestructures com ara hotels, aeroports i carreteres, que van transformar el turisme en un motor econòmic clau per al país.

Noves demandes en matèria turística: la democràcia i la descentralització de la gestió turística

Amb l'arribada de la democràcia, la política turística espanyola es va adaptar a les noves demandes socials i econòmiques, mantenint-se com un pilar clau de l'economia espanyola. En aquests anys, Espanya es va consolidar com una de les principals destinacions turístiques del món.

Així mateix, la Constitució espanyola va establir un model d'Estat autonòmic, la qual cosa va influir en la gestió del turisme en transferir les competències a les comunitats autònomes. La coordinació amb els governs autonòmics a través de la Conferència Sectorial de Turisme es converteix en un instrument clau en la política turística.

Durant els primers anys després de la Constitució, el turisme estava integrat en el Ministeri de Transports i Comunicacions (1978-1980), fet que reflectia una visió tècnica i funcional.

Ja en els anys 80, el turisme va guanyar més protagonisme com a sector estratègic, i apareixia ja en la denominació del Ministeri de Transports, Turisme i Comunicacions. La seva inclusió en un ministeri amb transports i comunicacions en destacava la importància per a la infraestructura i la mobilitat.

Una altra fita clau per a la política turística en aquesta dècada va ser la creació el 1985 de l'Institut Nacional de Promoció del Turisme (precursor de TURESPAÑA), adscrit al Ministeri de Transports, Turisme i Comunicacions, amb la comesa d'executar la política del Govern amb vista a la promoció del turisme a l'exterior. Espanya buscava enfortir la presència en els mercats internacionals de turisme i consolidar la seva imatge com a destinació líder, aprofitant les creixents oportunitats del sector.

En els anys 90, el turisme es va integrar successivament en el Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme (1991-1993), Ministeri de Comerç i Turisme (1993-1996) i Ministeri d'Economia i Hisenda (1996-2000), reflectint una vinculació amb l'economia i el comerç exterior.

En aquesta etapa, es van desenvolupar estratègies per diversificar l'oferta turística, enfocant-se en el turisme cultural, rural i sostenible, a més de continuar amb la promoció del turisme tradicional de sol i platja.

Al segle XXI, la política turística a Espanya ha evolucionat per adaptar-se a un context globalitzat, caracteritzat per l'auge de les noves tecnologies, canvis en les preferències dels viatgers i desafiaments climàtics. L'estratègia governamental ha passat de centrar-se en la promoció del turisme de sol i platja a diversificar l'oferta, potenciant segments com el turisme cultural, gastronòmic, rural i de natura. Aquesta transformació ha estat guiada per plans nacionals com el Pla Nacional de Turisme 2020 i o l'actual Estratègia de Turisme Sostenible 2030, en procés d'elaboració, que prioritzen la sostenibilitat, la digitalització i la descentralització del turisme cap a regions menys saturades.

En la primera dècada del segle, el turisme va continuar vinculat al Ministeri d'Economia, i més tard al d'Indústria, Turisme i Comerç, destacant la seva rellevància com a motor econòmic.

L'any 2011 es va constituir el Ministeri d'Indústria, Energia i Turisme i es va integrar el turisme amb sectors clau per a la innovació i la sostenibilitat energètica. Posteriorment, en la XIII Legislatura, en el 2018, el turisme torna a estar vinculat al Ministeri d'Indústria, Comerç i Turisme, i recupera una perspectiva integrada. Es tracta d'un període marcat per l'impacte de la pandèmia de COVID-19, en el qual les polítiques turístiques s’han orientat cap a la recuperació, la digitalització i la sostenibilitat.

En la XV Legislatura (2023), s'estableix la configuració actual de Ministeri d'Indústria i Turisme.